Retrat literari de Pasolini

Petit, prim, nerviós, amb mala entrada, em va ser presentat per Giancarlo Vigorelli, després de la projecció de la pel·lícula. El recordo molt bé, perquè, dins de la seva presència insignificant, s’endevinava una personalitat considerable i  una certa fortesafisica. Tenia, en aquell moment, quaranta-dos anys. Portava una camisa florejadai es posava i es treia –com un tic- unes ulleres negres. Darrere hi havia uns ulls mès aviat grans, amb unes pupilles fosques i dilatades. Tota la seva personalitat –de cara enfora- es concentrava en el triangle del ulls, sostinguts per uns pòmuls potents, i la davallada xuclada de les galtes cap a una barbeta sòlida, lleugerament incisiva. El front i els cabells eren corrents, no determinants en el rostre. Els ulls, la mirada, eren, en canvi, poderosament inquietants. Per dir-ho abruptament: la inquietud de la mirada era semblant a la dels seus amics homosexuals del subproletariat urbà. Això se sap o no, es coneix o no, em va dir un dia un amic a qui no cal esmentar, perquè ell sí que ho sabia. L’esguard de Pasolini era el de l’alerta i la fugida, però això era fugaç. Res mès no traïa la seva pertinença al milieu de la “cacera” nocturna, de la poderosa inexorabilitat que el feia freqüentar els xicots de Corso Vittorio i dels porxos de la Stagione Termini, o d’altres innombrables llocs de la Roma incerta o predelinqüent. Qui no ha conegut la crida salvatge del sexe –el túnel nocturn de les grans ciutats- no entendrà potser la fugaç inquietud de la seva mirada: salvar-se depèn de l’atzar; la ignominia, tambè. És el repte lunar, la incertessa de la fortüitat: darrere hi ha una passió incontenible, la vocació del suïcida –social o real. Els ulls de Pasolini traïen, però, moltes altres coses, entre elles la intel·ligència i la comprensió ràpida, la subtilesa i una enorme curiositat. (Castellet, Josep M., Retrats literaris, Barcelona, Edicions 62, 2018)